AGNÈS ARMENGOL I ALTAYÓ. El títol d'avui me l'ha servit en safata l'Alicia. Què farem sense ella quan tots els desencerts del seu partit li passin factura i hagi de deixar l'escenari mediàtic que tan li agrada, entre d'altres coses, per a lluir la darrera operació d'estètica realitzada. Compadeixo el cos d'aquesta dona, tan malmès i que, de tan retocado, tan "afeado". Rima i tot.
Bé, doncs, segons la Camacho, el procés s'acaba aquesta setmana. I, vés per on, crec que més aviat comença aquesta setmana, o millor a partir del 10 de novembre. De tota manera, hauríem de saber de quin procés parla ella i de quin nosaltres, us incloc a tots, companys de fatigues de fa gairebé un any, de vestits molts diferents, ja ho sé, però de complicitats molt compartides a hores d'ara.
El procés de desmembració del Partit Popular no sé si acabarà aquesta setmana, "no caerá esa breva", però que tocarà un dels seus pics més aguts... d'això no en tinc cap dubte. Perquè si s'haguessin proposat fer-ho tan malament expressament no els hi hagués sortit millor.
Potser sí que el procés de precarietat i d'incertesa, al qual estàvem sotmesos, sí que s'acabarà aquesta setmana, tan de bo. I a partir d'ara ens dediquem a treballar per a la construcció de la nova Catalunya. Tots tenim els nostres somnis sobre com voldríem que fos el país... I arriba el moment de posar en solfa aquests somnis, "sin prisas pero sin pausas".
I per això ens hem de refiar de la gent que passa al davant, no només al govern de la Generalitat, sinó dels partits i entitats que donen suport al procés. I el que dic té a veure amb els vestits d'abans. Ens hem de refiar dels millors experts en els diversos àmbits socials, polítics, econòmics, legislatius, judicials... per a dissenyar la Catalunya que volem, encara que no portin exactament el vestit que a mi més m'agrada.
Refiar-nos i confiar. És essencial. Ho sabem tots, si pensem en el creixement d'una persona. I hem de confiar els uns amb els altres, després vindran els matisos, els programes, els accents... I amb unes eleccions triarem els nostres "preferits". I anys a venir, quan mirem enrere, ens sentirem orgullosos d'haver viscut aquests dies tan intensos, emocionants, d'infart, gairebé.
Ara és l'hora de posar-nos mans a l'obra per a transformar els nostres somnis sobre Catalunya en realitats tangibles viscudes amb intensitat en la quotidianitat de la setmana dopo il processo. És l'hora de posar al servei del país el millor de nosaltres mateixos, perquè el projecte comú que tenim entre mans és convolgente -m'agrada la paraula, embolcalla fins l'aire que respirem-. L'hora de dir sí a la Catalunya dels mil colors, i aromes, i sons i... vestits, que fan de la pluralitat la nostra identità più colorata.
Viurem lliures o morirem. Lliures per a estimar fino in fondo els nostres esposos, amants i veïns. Amb un amor fet de lluita incansable, d'entrega fins a donar la vida pel que és millor. Perquè al cap i a la fi l'amor no passarà mai. I això ho va dir un paio fa 2000 anys i continua essent d'una actualitat rabiosa... M'encanta.
Bé, doncs, segons la Camacho, el procés s'acaba aquesta setmana. I, vés per on, crec que més aviat comença aquesta setmana, o millor a partir del 10 de novembre. De tota manera, hauríem de saber de quin procés parla ella i de quin nosaltres, us incloc a tots, companys de fatigues de fa gairebé un any, de vestits molts diferents, ja ho sé, però de complicitats molt compartides a hores d'ara.
El procés de desmembració del Partit Popular no sé si acabarà aquesta setmana, "no caerá esa breva", però que tocarà un dels seus pics més aguts... d'això no en tinc cap dubte. Perquè si s'haguessin proposat fer-ho tan malament expressament no els hi hagués sortit millor.
Potser sí que el procés de precarietat i d'incertesa, al qual estàvem sotmesos, sí que s'acabarà aquesta setmana, tan de bo. I a partir d'ara ens dediquem a treballar per a la construcció de la nova Catalunya. Tots tenim els nostres somnis sobre com voldríem que fos el país... I arriba el moment de posar en solfa aquests somnis, "sin prisas pero sin pausas".
 |
| Palpellona - Lydia Atarés |
Refiar-nos i confiar. És essencial. Ho sabem tots, si pensem en el creixement d'una persona. I hem de confiar els uns amb els altres, després vindran els matisos, els programes, els accents... I amb unes eleccions triarem els nostres "preferits". I anys a venir, quan mirem enrere, ens sentirem orgullosos d'haver viscut aquests dies tan intensos, emocionants, d'infart, gairebé.
Ara és l'hora de posar-nos mans a l'obra per a transformar els nostres somnis sobre Catalunya en realitats tangibles viscudes amb intensitat en la quotidianitat de la setmana dopo il processo. És l'hora de posar al servei del país el millor de nosaltres mateixos, perquè el projecte comú que tenim entre mans és convolgente -m'agrada la paraula, embolcalla fins l'aire que respirem-. L'hora de dir sí a la Catalunya dels mil colors, i aromes, i sons i... vestits, que fan de la pluralitat la nostra identità più colorata.
Viurem lliures o morirem. Lliures per a estimar fino in fondo els nostres esposos, amants i veïns. Amb un amor fet de lluita incansable, d'entrega fins a donar la vida pel que és millor. Perquè al cap i a la fi l'amor no passarà mai. I això ho va dir un paio fa 2000 anys i continua essent d'una actualitat rabiosa... M'encanta.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada