dijous, 20 de novembre de 2014

EN PEU DE GUERRA

AGNÈS ARMENGOL I ALTAYÓEm fa una mica, més aviat molta recança haver de titular que estem en peu de guerra, però cada dia que passa resulta més evident que les agressions de l'estat espanyol es multipliquen. I el que no pot ser és que hàgim d'aguantar només estoicament totes les mentides que es proclamen i les veritats que s'ometen. Si contineu llegint... sabreu perquè ho dic. 

Ha arribat l'hora que se'ns reconegui el dret a defensar-nos d'un estat, l'espanyol, que ens ha declarat la guerra. Aquestes paraules no són meves, són d'un company molt actiu en la reivindicació de la Catalunya lliure. I que té una mena de "sexto sentido". Veureu! Ah, i que faig meves, és clar.


Perquè també ens alerta sobre una altra qüestió molt delicada. Podem pensar de maneres diverses, fins contraposades, però sempre hem de defensar les nostres opinions amb arguments certs. I, si no vigilem, podem caure en la trampa de convertir-nos en uns col.laboracionistes a l'hora de reproduir les mentides conscients de l'enemic que la gent de bona fe acaba creient-se i repetint. 

I mentir... no només és molt lleig, sinó que significa maniobrar a favor de l'adversari. Segurament això que diu el company queda més clar amb la citació que ell mateix fa de Bertold Bredcht: Qui calla perquè no sap és un ignorant. Qui sap i calla, un criminal. I en aquests moments Espanya és un estat criminal. Heavy, ma certo!

Aquesta setmana s'obre un nou escenari en el camí cap al nostre desitjat alliberament. Si atenem a un aforisme de Ghandi, ens trobem en l'etapa de l'atac, després d'haver passat per la de la negació del problema i per la de riure-se'n. Suposadament l'embestida va dirigida al vèrtex: president, vicepresidenta i consellera d'educació... Els altres partits ja es van autoinculpar solemnement i els ciutadans ho anem fent simbòlicament. 

Kathrin Longhurst - Pick Axe Girl
Nosaltres el poble alegre, els revolucionaris dels somriures, els qui formem part de la Catalunya neta i carregada de raó ja hem votat i hem guanyat, moralment parlant. I ho hem fet amb una pulcritud i una elegància dignes de tota mena d'elogis. I estem a l'espera de les decisions que el nostre president adopti en els propers dies. 

Ara és l'hora de dedicar els nostres esforços perquè ens sigui reconegut el dret a defensar-nos de les agressions d'un estat espanyol que ens ha declarat la guerra en nom d'unes lleis que, a no massa tardar, no podrem considerar vigents al Principat de Catalunya.

Ahir, algú, tot comentant el meu post, em preguntava: Som nosaltres els qui hem de morir? Recordeu que m'agrada molt acabar amb la frase del setge de Barcelona, Viurem lliures o morirem... I jo m'explicava d'aquesta manera: Una mica sí... Gra de blat per a la Catalunya del futur. Es pot morir a poc a poc... Si conquerim la llibertat per a nosaltres i per als qui ens seguiran... llavors viurem i viuran, no?

I lluitar no vol dir exactament agafar un fusell o passejar-se amb els tancs que l'altre dia anaven amunt i avall per l'A-2. Lluitar vol dir reinvindicar-nos com a poble amb les armes de la fermesa, la valentia, la unitat, la dolçor, la desobediència pacífica... Tot perfectament amanit, és clar, amb la veritat. Perquè la veritat ens fa i ens farà lliures, no ho oblidem mai. 

No vull acabar sense donar les gràcies al company més que inspirador avui d'aquestes idees que he intentat endreçar. A quatre mans, Quico... Com en els vells temps. Gràcies.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada