AGNÈS ARMENGOL I ALTAYÓ. És dilluns, començament de setmana... I restem a l'expectativa. Així ens trobem, una altra vegada, amb l'anunci del conseller Homs: fins el 15 d'octubre no sabrem si es podrà fer la consulta. I em fa recança, què voleu que us digui, per tot plegat. I potser per la continuïtat d'aquest bloc que he fet tan meu i que m'ajuda tan i tan a respirar, a queixar-me, a estimar, a pregar, a somniar... En fi, no hi ha res que 100 anys duri, diuen, oi?
Per això, avui el millor serà tornar a recopilar alguna de les antigues raons. I, posats a triar, em quedo amb aquesta: Enamorats de la nostra terra. Però abans m'agradaria fer-me ressò d'una notícia que es va produir la setmana passada i va passar una mica desapercebuda.
Em refereixo al manifest de 297 poetes catalans, a dia d'avui i a hores d'ara, per la independència de Catalunya. M'agrada molt com acaba, poèticament, és clar, no podia ser d'una altra manera: Volem ser un poble i viure com un poble per dir realment que som un poble.
És molt suggerent i convolgente. Us adoneu com m'animo escrivint? Ser un poble evoca identitat, arrels, creixement. Viure com un poble ens parla de tenir tots el drets i els deures d'una nació amb estat que se sap sobirana. I dir-nos que som un poble amb una identitat i una vivència és arribar a una plenitud que ens arrabassa pels quatre costats, que ens embolcalla el cap, les mans, els peus, el pensament, la voluntat i el cor.
Així acabava, precisament, la raó dotzena, si no m'erro a l'hora de contar: L'enamorament per la nostra terra ho decidirà tot, oi? Toca de peus a terra, romàntica empedernida. Com pots dir això quan la trup del Rajoy i la Soraya han impugnat també la junta electoral del 9N? Ets una somniatruites! Una mica sí, but... Cosa posso fare? Apa, Agnès, relaxa't una mica. Tan de bo pogués...
Ara és l'hora de voler ser un poble amb unes marcades senyes d'identitat que no són mercaderia de canvi. És l'hora de voler viure com un poble amb plens drets i deures. L'hora de dir que som plenament un poble. Perquè tu decideixes si la passió per Catalunya és tan convolgente que no pots imaginar-te ser, viure i dir-te poble català si no és votant sí+sí.
Viurem lliures o morirem. Continuo pensant que és un misteri o millor una passió d'amor que dóna sentit a la vida i a la mort. Us deixo amb una mena de poema, l'autor del qual era home i místic. És molt bonic, parla de l'amor humà i de l'amor diví:
Allò del que estiguis enamorat,
el que t'arrabassi la imaginació,
ho afectarà tot.
Determinarà el que et faci llevar al matí,
el que facis amb els teus capvespres,
com passis els caps de setmana,
el que llegeixis, a qui coneguis;
el que et trenqui el cor
i el que et deixi bocabadat amb alegria i agraïment.
Enamora't, resta enamorat,
i això ho decidirà tot.
Per això, avui el millor serà tornar a recopilar alguna de les antigues raons. I, posats a triar, em quedo amb aquesta: Enamorats de la nostra terra. Però abans m'agradaria fer-me ressò d'una notícia que es va produir la setmana passada i va passar una mica desapercebuda.
Em refereixo al manifest de 297 poetes catalans, a dia d'avui i a hores d'ara, per la independència de Catalunya. M'agrada molt com acaba, poèticament, és clar, no podia ser d'una altra manera: Volem ser un poble i viure com un poble per dir realment que som un poble.
És molt suggerent i convolgente. Us adoneu com m'animo escrivint? Ser un poble evoca identitat, arrels, creixement. Viure com un poble ens parla de tenir tots el drets i els deures d'una nació amb estat que se sap sobirana. I dir-nos que som un poble amb una identitat i una vivència és arribar a una plenitud que ens arrabassa pels quatre costats, que ens embolcalla el cap, les mans, els peus, el pensament, la voluntat i el cor.Així acabava, precisament, la raó dotzena, si no m'erro a l'hora de contar: L'enamorament per la nostra terra ho decidirà tot, oi? Toca de peus a terra, romàntica empedernida. Com pots dir això quan la trup del Rajoy i la Soraya han impugnat també la junta electoral del 9N? Ets una somniatruites! Una mica sí, but... Cosa posso fare? Apa, Agnès, relaxa't una mica. Tan de bo pogués...
Ara és l'hora de voler ser un poble amb unes marcades senyes d'identitat que no són mercaderia de canvi. És l'hora de voler viure com un poble amb plens drets i deures. L'hora de dir que som plenament un poble. Perquè tu decideixes si la passió per Catalunya és tan convolgente que no pots imaginar-te ser, viure i dir-te poble català si no és votant sí+sí.
Viurem lliures o morirem. Continuo pensant que és un misteri o millor una passió d'amor que dóna sentit a la vida i a la mort. Us deixo amb una mena de poema, l'autor del qual era home i místic. És molt bonic, parla de l'amor humà i de l'amor diví:
Allò del que estiguis enamorat,
el que t'arrabassi la imaginació,
ho afectarà tot.
Determinarà el que et faci llevar al matí,
el que facis amb els teus capvespres,
com passis els caps de setmana,
el que llegeixis, a qui coneguis;
el que et trenqui el cor
i el que et deixi bocabadat amb alegria i agraïment.
Enamora't, resta enamorat,
i això ho decidirà tot.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada