AGNÈS ARMENGOL I ALTAYÓ. El titular d'avui estava cantat. Si teniu l'oportunitat de veure l'entrevista d'Antoni Bassas al monjo de Montserrat, Hilari Raguer, sabreu per què. Com en els millors moments, Agnès, amb rima i tot. Oh, oh... Som a dimarts, cara, a punt d'encetar el dimecres... No vas una mica desfasada? Perdoneu, però fins ahir estàvem de festa major a Sabadell... I fins ara no m'he posat al dia...
Les declaracions del P. Hilari no tenen malbaratament, com se sol dir. I voldria aprofundir en algunes de les qüestions que planteja. Apa, se m'ha escapat això de Pare, però és que sempre l'he conegut així. Ha estat el meu profe de Bíblia. És un savi de cap a peus i me l'estimo molt. I ara sí, no t'enrotllis i anem el gra!
Des de fa 300 anys -o 200, o 100, o 50, o 2..., això ho dic jo- hem estat "independentistes de cor". Preciós, perquè això mai, ningú, sota cap concepte, ens ho pot prendre. Ni ahir, ni avui, ni demà. Passi el que passi. Ens poden emmordassar, lligar de peus i mans. Ens poden infringir les més terribles tortures, però mai no podran fer-nos callar el cor, la ment, les ganes de llibertat pel nostre poble.
Raguer parla del "síndrome del gos apallissat", que baixa el cap una i altra vegada davant les amenaces i els cops, que no s'atreveix a mirar fit a fit, i que s'aixeca amb temor i tremolor quan el seu amo li diu quatre paraules falaces que mig l'acontenten fins a la propera pallissa. Doncs ja n'hi ha prou de ser animals d'aquesta mena, no? Mai més hem de sentir vergonya per voler ser catalans amb un estat propi, mai més.
I ara, i avui, què ens està passant? Per què aquest "tsunami independentista"? Doncs..., en paraules seves: "Ho veiem factible. Hem perdut la por". Genial! Ho comento amb uns altres mots robats a la meva estimada amiga i us els transcric primer en italià, era holandesa, però la llegeixo sempre en aquesta llengua perquè m'encisa: E si deve demolire il vecchio tempo per cominciare una nuova era. Crec que no calen traduccions, però per si de cas: "S'ha de destruir el vell temps per a començar una nova era (Etty Hillessum).
I nosaltres, aquest 11 de setembre de 2014, farem visible al món aquesta nova era que ha de començar per al nostre país: amb el cap ben alt; els ulls fits en els companys que comparteixen els mateixos ideals, amb el convenciment que ara sí que va la vençuda. Des de la festa, la fraternitat, el bon fer, l'elegància, la pulcritud.
Ja veieu que avui estic en l'onda del wonderful, del marvelous, del glamorouse, del terriblement agradable, de Gershwin. I això que no sóc An american in Paris. Sóc una catalana boja, això sí, per la meva terra. Potser una mica "rara" perquè a voltes, sobretot a la nit, des de fa un temps, m'assalta una pregunta molt estranya, que comparteixo amb un dels meus lectors -i distribuïdors- habituals que em té el cor robat. I la lletra del It's wonderful m'ho ha recordat: Seré un àngel baixat del cel al paradís de la terra catalana per a ser dolça companyia? Chi lo sà.
Ara és l'hora de fer possible el tsunami independentista més espectacular de la nostra història, en groc i en vermell. Un tsunami que inundarà Barcelona en forma de "V". Jo també hi seré! I tu?
Les declaracions del P. Hilari no tenen malbaratament, com se sol dir. I voldria aprofundir en algunes de les qüestions que planteja. Apa, se m'ha escapat això de Pare, però és que sempre l'he conegut així. Ha estat el meu profe de Bíblia. És un savi de cap a peus i me l'estimo molt. I ara sí, no t'enrotllis i anem el gra!
Des de fa 300 anys -o 200, o 100, o 50, o 2..., això ho dic jo- hem estat "independentistes de cor". Preciós, perquè això mai, ningú, sota cap concepte, ens ho pot prendre. Ni ahir, ni avui, ni demà. Passi el que passi. Ens poden emmordassar, lligar de peus i mans. Ens poden infringir les més terribles tortures, però mai no podran fer-nos callar el cor, la ment, les ganes de llibertat pel nostre poble.
Raguer parla del "síndrome del gos apallissat", que baixa el cap una i altra vegada davant les amenaces i els cops, que no s'atreveix a mirar fit a fit, i que s'aixeca amb temor i tremolor quan el seu amo li diu quatre paraules falaces que mig l'acontenten fins a la propera pallissa. Doncs ja n'hi ha prou de ser animals d'aquesta mena, no? Mai més hem de sentir vergonya per voler ser catalans amb un estat propi, mai més.
I nosaltres, aquest 11 de setembre de 2014, farem visible al món aquesta nova era que ha de començar per al nostre país: amb el cap ben alt; els ulls fits en els companys que comparteixen els mateixos ideals, amb el convenciment que ara sí que va la vençuda. Des de la festa, la fraternitat, el bon fer, l'elegància, la pulcritud.
Ja veieu que avui estic en l'onda del wonderful, del marvelous, del glamorouse, del terriblement agradable, de Gershwin. I això que no sóc An american in Paris. Sóc una catalana boja, això sí, per la meva terra. Potser una mica "rara" perquè a voltes, sobretot a la nit, des de fa un temps, m'assalta una pregunta molt estranya, que comparteixo amb un dels meus lectors -i distribuïdors- habituals que em té el cor robat. I la lletra del It's wonderful m'ho ha recordat: Seré un àngel baixat del cel al paradís de la terra catalana per a ser dolça companyia? Chi lo sà.
Ara és l'hora de fer possible el tsunami independentista més espectacular de la nostra història, en groc i en vermell. Un tsunami que inundarà Barcelona en forma de "V". Jo també hi seré! I tu?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada