AGNÈS ARMENGOL I ALTAYÓ. Potser aquest post només servirà pel que resta de nit. Espero que el "jefe" em perdonarà. Demà ja n'escriuré un al.lusiu a la signatura, però avui... Deixeu-me parlar de silencis que clouen etapes i de silencis que n'obren d'altres. O dit d'una altra manera: de silencis expectants.
En la vida d'una dona del XIX segur que n'hi havia molts de silencis: còmplices, imposats, conreats, volguts, buscats, estimats, odiats, trobats... I en la vida d'una dona del XXI també n'hi ha i de la mateixa calanya. Malgrat els sorolls... les músiques... els records... el que hauria pogut ser i no ha estat..., els silencis hi són, formen part de la nostra vida quotidiana i els necessitem per a viure com l'aire que respirem.
I no és que solucionin les coses, no, però fan possible repensar-les cap endins, sospesar les situacions, reflexionar sobre els pros i els contres, valorar-ne les conseqüències, i actuar en conformitat al que la raó i l'honestedat conclouen que és el millor. El silenci pot ajudar al discerniment autèntic.
Però també hi ha silencis que ens autoimposem a voltes com a mals menors, necessaris per a sobreviure, per a tirar amunt, com diria algú que m'estimo molt. Són silencis que ens dolen en si mateixos, però que alhora poden tenir un efecte guaridor sobre ferides que no hi bàlsam que pugui curar-les. Són silencis del cor que ens ajuden a elaborar els nostres dols, grans o petits, i no sempre per la mort d'algú. És clar.
Ah, i també hi ha un silenci de tardor, el que sorgeix quan tothom retorna a vida ordinària: la feina, el col.le, els projectes... I el silenci de la mare que contempla com dorm el seu fill amb un amor infinit.
I tot i que l'expresident Pujol ha parlat i ha cridat per a explicar l'inexplicable, el gran silenci expectant s'emporta el protagonisme pel que s'esdevindrà demà. Això en el gran teatre del món. En els petits teatres de barri o de poble els protagonistes seran uns altres: les dones i els homes que riuen i ploren segons els finals feliços o infeliços de l'espectacle de les seves vides.
Ara és l'hora de jugar la carta del silenci que fa madurar les grans decisions sense por. És l'hora del silenci expectant que ens farà renéixer com a poble. L'hora del silenci fecund que engendra nous projectes i nova vida per al nostre país i, tan de bo, per a tots els qui l'habitem.
En la vida d'una dona del XIX segur que n'hi havia molts de silencis: còmplices, imposats, conreats, volguts, buscats, estimats, odiats, trobats... I en la vida d'una dona del XXI també n'hi ha i de la mateixa calanya. Malgrat els sorolls... les músiques... els records... el que hauria pogut ser i no ha estat..., els silencis hi són, formen part de la nostra vida quotidiana i els necessitem per a viure com l'aire que respirem.
I no és que solucionin les coses, no, però fan possible repensar-les cap endins, sospesar les situacions, reflexionar sobre els pros i els contres, valorar-ne les conseqüències, i actuar en conformitat al que la raó i l'honestedat conclouen que és el millor. El silenci pot ajudar al discerniment autèntic.
Però també hi ha silencis que ens autoimposem a voltes com a mals menors, necessaris per a sobreviure, per a tirar amunt, com diria algú que m'estimo molt. Són silencis que ens dolen en si mateixos, però que alhora poden tenir un efecte guaridor sobre ferides que no hi bàlsam que pugui curar-les. Són silencis del cor que ens ajuden a elaborar els nostres dols, grans o petits, i no sempre per la mort d'algú. És clar.
Ah, i també hi ha un silenci de tardor, el que sorgeix quan tothom retorna a vida ordinària: la feina, el col.le, els projectes... I el silenci de la mare que contempla com dorm el seu fill amb un amor infinit.
I tot i que l'expresident Pujol ha parlat i ha cridat per a explicar l'inexplicable, el gran silenci expectant s'emporta el protagonisme pel que s'esdevindrà demà. Això en el gran teatre del món. En els petits teatres de barri o de poble els protagonistes seran uns altres: les dones i els homes que riuen i ploren segons els finals feliços o infeliços de l'espectacle de les seves vides.
Ara és l'hora de jugar la carta del silenci que fa madurar les grans decisions sense por. És l'hora del silenci expectant que ens farà renéixer com a poble. L'hora del silenci fecund que engendra nous projectes i nova vida per al nostre país i, tan de bo, per a tots els qui l'habitem.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada