dijous, 11 de setembre de 2014

EL SETGE DE BARCELONA S'HA TRENCAT... PER FI

AGNÈS ARMENGOL I ALTAYÓ. Tot i el cansament, i l'emoció, i la música de gralles i timbals que ressona en el meu interior... i els crits d'independència, i el cant dels Segadors, i el de la Senyera, i el de l'Ara és hora, que m'encanta, i els Miquelets desfilant, i gegants i castellers... No em puc estar d'expressar una idea, o un sentiment, no sé, que m'enronda tot el dia i que faig servir de títol del post: El setge de Barcelona s'ha trencat... Per  fi!

Suposo que hi té a veure el documental que vam seguir a casa, ahir a la nit, sobre aquest fet històric. És com si aquella situació angoixosa, dramàtica i agobiant de fa 300 anys s'hagués esquinçat, esberlat... És com si avui, entre tots, haguéssim alliberat la capital de Catalunya d'un setge històric, d'un llast, d'un deute, d'una història inacabada per desconeguda. Ai, del nostre passat... Què poc en sabem...

I l'hem rebentat tu i jo, nosaltres, no pas soldats, no pas guerrers sanguinaris o improvisats, no. Sinó persones normals i corrents, quotidianes, dones i homes de sempre, de tota la vida, que treballen i pensen i estimen, d'arreu del territori, famílies senceres, amics... Mestres, comercials, advocats, jubilats, escombraires, periodistes, actors... El poble que persisteix en cadascú de nosaltres. Agents tots, animadors tots ells de la Catalunya lliure que es va obrint pas "piano piano", com l'anunci del "ristretto", que acabo de veure a la tele repetit en qüestió de cinc minuts. Genial.


I l'hem esbotzat de manera pacífica, festiva, impecable, elegant... Obeint, ara que es parla tant de desobediència, els voluntaris que ens anaven indicant quants havíem de ser per cada sector i què s'esperava de nosaltres. Amb bones maneres, amb la solidaritat espontània d'atendre algú que es marejava per la calor i el sol. Amb les ganes de compartir d'on érem, què ens movia, què en sortiria de tot plegat.

El setge de Barcelona s'ha trencat... Per fi! I no volem mai més viure assetjats per ningú, i menys pels nostres veïns més propers. Barcelona ha vessat independència per tots costats, essent així el símbol del que vol expressar tot el territori amb la consulta del 9 de novembre. I si no ens deixen... haurem de cercar els camins idonis per a deixar fluir les nostres ànsies de llibertat. 

Perquè, de tota manera... Una veu, un crit, un clam continua ressonant en les meves oïdes un xic esporuguides. La mateixa veu, el mateix crit i el mateix clam que he vist escrit i que m'esgarrifa i m'esglaia. És la llegenda que es trobava en una bandera negra a Cardona, últim reducte de la resistència catalana el 1714: Viurem lliures o morirem. 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada