divendres, 5 de setembre del 2014

EL POBLE PERSISTEIX EN NOSALTRES

AGNÈS ARMENGOL I ALTAYÓ. Ara que faig una mica de vacances del Diari gran, em sento una mica més lliure per a enfocar el post d'una altra manera. Tonteries, Agnès, perquè cada dia el fas com et sembla. No posis excuses de mal pagador, com se sol dir. Bé, era una manera d'arrencar. Avui estic un xic romàntica i mandrosa i xardorosa...

Mentre escric aquestes ratlles, tinc de fons la cançó de la Diada, inspirada en el poema de Miquel Martí i Pol. Preciosa. Us convido a fer el mateix, mentre llegiu... M'agradaria, precisament, comentar una de les frases de poema i cançó: Ara és l'hora de dir que el poble persisteix en tots nosaltres, en cadascú de nosaltres.

No, no patiu, que no penso fer un comentari de text al "uso", sinó simplement compartir els mots potser inconnexos que em venen al cap i em baixen al cor i no sé si deixar fluir o reprimir... Reprimir? 
Però jo sí que us vull escriure. I tant. Crec que ja no puc deixar de fer-ho! 


Quina responsabilitat més gran aquesta de ser el poble que persisteix en cadascú de nosaltres. I qui som nosaltres? Qui sóc jo? D'on vinc? On vaig? Quan deixaré de ser poble que persisteix perquè la germana mort em vindrà a buscar? Preguntes moltes... respostes poques, certeses encara menys... 

De fet diria que som dones i homes irrepetibles, únics en el món, la meva fe així m'ho ensenya, creats a imatge i semblança de Déu. Dones i homes que anem tirant com podem, a les palpentes, que la marrem una i altra vegada, que rebem crítiques d'aquí i d'allà -i aquests dies masses, hem nascut per a defensar-nos, com diu algun autor?-, que som diferents tot i que si ens posem a gratar tenim tantes coses compartides: un teixit de coincidències?

I nosaltres, dones i homes del poble català, que l'11 de setembre assaltarem Barcelona per a cridar llibertat, participem de tot això i de molt més... I ara no, ara ja no podem callar aquest amor per la terra de naixement o d'adopció, perquè en la terra estimem el nostres pares, el veí, el germà, el marit, els amics, els fills... Que només el petons ens tapin la boca! (he robat la foto d'un altre perfil).

Ara és l'hora de dir ben fort, ben alt que la terra som nosaltres, que el poble persisteix en tots nosaltres, en cadascun de nosaltres. Fins i tot en les noies que estimen per primer cop. Una mica com jo mateixa, en un cert sentit. A fora... plou...

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada