FALTEN 82 DIES

AGNÈS ARMENGOL I ALTAYÓ. Avui seré breu, ho prometo! És que m’assec i em poso davant el document en blanc i les paraules em brollen i no puc parar d’escriure. I després llegeixo i rellegeixo i canvio i corregeixo i m’enamoro de cada un dels mots que donen cos al que sento, espero i estimo.

Respira i calma’t, Agnès. Porto uns dies d’una bogeria meravellosa, d’un estrès diferent: comparteixo la vida, gairebé minut a minut, amb companyes amigues de procedències molt diverses, parlo amb elles amb molta més distensió que temps enrere.

Fem classe, sí, classe, no de mates, sinó de com entendre’ns i acceptar-nos com a persones i com a comunitats. En emocionem, compartim menjars típics dels nostres països. Preguem juntes i... somniem  plegades. Sóc feliç, perquè encara que se’m tanquin algunes finestres, se n’obren unes altres.

També aquests dies he redescobert l’amor a la terra, no en abstracte, sinó a la terra terra. Fa trenta anys que trepitjo la Segarra i potser mai com avui no havia tingut aquestes ganes immenses d’embrutar-me els peus i les mans i el cor de la pols del camí. Fer-me una amb la terra, i amb l’aire i el sol.

Fer-me tota amb i per a Catalunya, mentre caminàvem de Cervera a Vergós i passàvem pel molí i la font de fillol i ens imaginàvem com s’usaven els safareigs del segle XII. Una aventura, per cert.

Fer-me tota amb i per a Catalunya, tot visitant el poble de Sant Pere Claver, Verdú, i el monestir de Vallbona de les Monges. Hauríeu d’haver contemplat el paisatge del capvespre, quan el sol es ponia, i aquells camps grocs s’anaven enrogint per moments. Un espectacle formidable.

Travessant Tàrrega, per fortuna, ens hem perdut i hem anat a parar al casc antic i hem passat per davant d’un monitor que ens recordava els dies, les hores i els minuts que faltaven per a poder votar: 83. Quan llegireu això en seran 82. Què més puc demanar? No defallir, com sovint em passa.

Per cert, resant la pregària de la tarda amb la comunitat cistercenca, ben a prop de la tomba de Violant d’Hongria, muller de Jaume I, m’ha passat pel cap una tonteria: i si jo, com ella, tingués l’oportunitat de ser a la taula de negociació de la rendició, no ja dels musulmans, sinó del Regne d’Espanya?

Reconec, doncs, que m’he distret, Senyor, però estic segura que no m’ho tindràs en compte, perquè mira que té la seva gràcia, oi?