AGNÈS ARMENGOL I ALTAYÓ. Fa vuit mesos que
sortíem junts... Sí, vuit mesos ja que vaig decidir prendre la iniciativa, tot
i que sóc una mica xapada a l’antiga, i et vaig declarar el meu amor. No sé pas
d’on vaig treure les forces i la valentia i les paraules, perquè mira que en sóc
de tímida i d’esquerpa, però el cas és que em vaig llançar de cap a la piscina
i et vaig dir que volia fer camí amb tu oferint-te cada dia una raó per a viure.
La por principal, és
clar, era la de saber si tu senties el mateix per mi, si teníem gustos semblants,
afeccions comunes; o, millor, llocs comuns, emocions compartides, sentiments
convergents... I, a poc a poc, vaig anar descobrint que sí, que estàvem fets
l’un per l’altre.
Tu cada vegada em
donaves més entrada en els teus cercles d’amics, que eren uns quants, per cert.
Al principi no gosava dir massa què, però va arribar un moment en què no em
cansava mai de fer-hi petar la xerrada. Em sentia cofoia perquè pensava que el
teu món era cada cop més el meu. I que això donaria com a resultat un casament
amb totes les de la llei. Com Déu mana, vaja, segons els cànons i els protocols
que m’han ensenyat i he après i pensava reproduir.
La primera vegada que
em vas privar de parlar amb els que eren ja els meus amics, i no només els
teus, i em vas jurar i perjurar que jo era l’única dona de la teva vida i que
per això m’havies de preservar de les males influències, m’ho vaig creure a
ulls clucs. Era tan gran l’amor que et tenia...
Però a mi, això
d’estar reclosa en una mena de pàgina bonica, sense massa interacció amb
l’exterior, m’anava consumint. Perquè, a més, et notava fred i distant. Així és
que vaig canviar una miqueta de look per veure si t’enamorava un altre cop i
podia retrobar la llibertat perduda. I durant un parell de mesos ho vaig
aconseguir, tot i que, després, en aquesta ocasió amb més agressivitat, em vas
barrar el pas i et vas negar a deixar-me sortir de casa, sota pena de mort,
gairebé. De fet, una mica el salt sí que te l’havia fet tot començant una
relació amb una publicació digital.
Volies que confessés
una i altra vegada que t’havia traït amb una infinitat d’amants. I em vaig
resignar i et vaig dir que potser sí que tenies raó, però que volia seguir amb
tu perquè els meus suposats amors passatgers eren això, escadussers...
I em va semblar que
guanyava la batalla i vaig poder refer les meves relacions. Poc va durar la
meva joia en sentir dels teus llavis, dels mateixos que m’havien besat amb tanta
passió en altres temps, que tenia prohibit durant molts dies participar en les
reunions dels meus grups d’amics. No podia ni tan sols deixar constància del
meu parer...
De la sèrie "Confnats". Autor: Dani Torrent |
No sé exactament què
va passar després perquè durant quinze dies tot va semblar que tornava a ser
com abans. Podia parlar, riure, expressar les meves opinions, queixar-me, ser
jo mateixa, en definitiva.
Quinze dies només ha
durat el meu alliberament. I en fa cinc que m’has tornat a empresonar, sense
pietat... Sort en tinc que les relacions discretes amb la publicació digital i
amb l’home feliç d’una entrega gratuïta han seguit el seu curs, amb bon rotllo
i molta complicitat...
D’ara endavant no sé
què serà de mi, sols Déu ho sap. Avui hauríem d’estar celebrant els vuit mesos
de festeig. En consciència no puc dir “te quiero más que ayer pero menos que
mañana”. Perquè... Ja no t’estimo.
D’aquí un moment
obriré la porta, ara que ja sé que t’has adormit, i me n’aniré fins a l’escala,
per assegurar-me la cobertura, sense fer massa soroll, i em donaré el gust de
publicar que et faré el salt totes les vegades que calgui.
Perquè cada dia que
passa sóc menys la mateixa que era. I encara que una certa recança m’envaeixi i
em faci trontollar, la possibilitat d’expressar qui sóc i què penso és més
forta que totes les artimanyes que tinguis per a fer-me callar i doblegar-me.
Ja no puc, ara no.
Vull una Catalunya
lliure del jou dels maltractadors que volen silenciar la veu del poble. Vull
una Catalunya oberta a una multiplicitat de relacions enriquidores. Vull una
Catalunya independent que es passegi pel món amb les seves millors gales. I
aquest voler del fons del cor no me’l podràs impedir mai, tot i que em tanquis
en la torre més inexpugnable. Et deixo, i marxo... Perquè, malgrat la boira,
cal caminar.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada