diumenge, 17 d’agost del 2014

FA VUIT MESOS QUE SORTÍEM

AGNÈS ARMENGOL I ALTAYÓ. Fa vuit mesos que sortíem junts... Sí, vuit mesos ja que vaig decidir prendre la iniciativa, tot i que sóc una mica xapada a l’antiga, i et vaig declarar el meu amor. No sé pas d’on vaig treure les forces i la valentia i les paraules, perquè mira que en sóc de tímida i d’esquerpa, però el cas és que em vaig llançar de cap a la piscina i et vaig dir que volia fer camí amb tu oferint-te cada dia una raó per a viure.

La por principal, és clar, era la de saber si tu senties el mateix per mi, si teníem gustos semblants, afeccions comunes; o, millor, llocs comuns, emocions compartides, sentiments convergents... I, a poc a poc, vaig anar descobrint que sí, que estàvem fets l’un per l’altre.

Tu cada vegada em donaves més entrada en els teus cercles d’amics, que eren uns quants, per cert. Al principi no gosava dir massa què, però va arribar un moment en què no em cansava mai de fer-hi petar la xerrada. Em sentia cofoia perquè pensava que el teu món era cada cop més el meu. I que això donaria com a resultat un casament amb totes les de la llei. Com Déu mana, vaja, segons els cànons i els protocols que m’han ensenyat i he après i pensava reproduir.

La primera vegada que em vas privar de parlar amb els que eren ja els meus amics, i no només els teus, i em vas jurar i perjurar que jo era l’única dona de la teva vida i que per això m’havies de preservar de les males influències, m’ho vaig creure a ulls clucs. Era tan gran l’amor que et tenia...

Però a mi, això d’estar reclosa en una mena de pàgina bonica, sense massa interacció amb l’exterior, m’anava consumint. Perquè, a més, et notava fred i distant. Així és que vaig canviar una miqueta de look per veure si t’enamorava un altre cop i podia retrobar la llibertat perduda. I durant un parell de mesos ho vaig aconseguir, tot i que, després, en aquesta ocasió amb més agressivitat, em vas barrar el pas i et vas negar a deixar-me sortir de casa, sota pena de mort, gairebé. De fet, una mica el salt sí que te l’havia fet tot començant una relació amb una publicació digital.

Volies que confessés una i altra vegada que t’havia traït amb una infinitat d’amants. I em vaig resignar i et vaig dir que potser sí que tenies raó, però que volia seguir amb tu perquè els meus suposats amors passatgers eren això, escadussers...

I em va semblar que guanyava la batalla i vaig poder refer les meves relacions. Poc va durar la meva joia en sentir dels teus llavis, dels mateixos que m’havien besat amb tanta passió en altres temps, que tenia prohibit durant molts dies participar en les reunions dels meus grups d’amics. No podia ni tan sols deixar constància del meu parer...

De la sèrie "Confnats".
Autor: Dani Torrent
I, sense voler, és clar, vaig començar una altra relació... Aquest cop amb algú que se’m va oferir incondicionalment per a traslladar el contingut del meu pensament a través del seus propis canals de comunicació. No em vaig atrevir a dir-t’ho. La por, aquella por del principi, va tornar, amb més força.

No sé exactament què va passar després perquè durant quinze dies tot va semblar que tornava a ser com abans. Podia parlar, riure, expressar les meves opinions, queixar-me, ser jo mateixa, en definitiva.

Quinze dies només ha durat el meu alliberament. I en fa cinc que m’has tornat a empresonar, sense pietat... Sort en tinc que les relacions discretes amb la publicació digital i amb l’home feliç d’una entrega gratuïta han seguit el seu curs, amb bon rotllo i molta complicitat...

D’ara endavant no sé què serà de mi, sols Déu ho sap. Avui hauríem d’estar celebrant els vuit mesos de festeig. En consciència no puc dir “te quiero más que ayer pero menos que mañana”. Perquè... Ja no t’estimo.

D’aquí un moment obriré la porta, ara que ja sé que t’has adormit, i me n’aniré fins a l’escala, per assegurar-me la cobertura, sense fer massa soroll, i em donaré el gust de publicar que et faré el salt totes les vegades que calgui.

Perquè cada dia que passa sóc menys la mateixa que era. I encara que una certa recança m’envaeixi i em faci trontollar, la possibilitat d’expressar qui sóc i què penso és més forta que totes les artimanyes que tinguis per a fer-me callar i doblegar-me. Ja no puc, ara no.

Vull una Catalunya lliure del jou dels maltractadors que volen silenciar la veu del poble. Vull una Catalunya oberta a una multiplicitat de relacions enriquidores. Vull una Catalunya independent que es passegi pel món amb les seves millors gales. I aquest voler del fons del cor no me’l podràs impedir mai, tot i que em tanquis en la torre més inexpugnable. Et deixo, i marxo... Perquè, malgrat la boira, cal caminar.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada