dijous, 7 d’agost de 2014

COMPARTIR PIS? NO, ESTIMada

AGNÈS ARMENGOL I ALTAYÓ. Des del meu desert andorrà –qui ho diria, amb la de naturalesa exuberant que m’envolta-, és normal, suposo, que em trobi un xic desfasada. D’altra banda, una mica crec que ho sóc de natural, em costa reaccionar. Sóc lenta... Pazienza!

Dic això de desfasada perquè, que jo sàpiga, el pis compartit que prodiga la nostra estim-Ada, entre Espanya i Catalunya, és el que ja fa com uns quants anys que compartíem, no? O és que baixo del guindo... També podria ser. No m’hi posaré forta.

Però, és clar, ja fa temps que trepitjàvem la mateixa zona comunitària, que rentàvem els drapets bruts a mano y a màquina al mateix quartet destinat al safareig, i que teníem els mateixos presidents d’escala –i vaja quins uns-. Fins i tot, hem compartit parelles i he hem fet trios, no sé si ho dic bé. Mamma mia! I això que sóc ben recatada, en fi...


De tota manera, des de fa un temps, algunes i alguns preferim dormir en llits separats i en habitacions distants, tot el que donen els nostres minipisos. Perquè la relació s’ha enrarit molt i ens ha fet mal i ens fa mal, provocant unes ferides difícils de curar. Per això, ens apuntem, almenys jo m’apunto, a la dita castellana que diu: “Cada uno en su casa y Dios en la de todos”.

Estim-Ada, no és que hàgim arribat a la majoria d’edat, i ens hagi entrat el virus contestatari i ens vulguem emancipar, no. És que aquest maridatge és destructiu, imposat, estèril, opressiu... I ja no podem més. Estem farts de pagar la hipoteca del pis compartit. Estem farts d’infidelitats, de robatoris i de menyspreus. I que consti que no tinc res personal contra tu. Perquè almenys, estim-Ada et mulles i rectifiques, ens provoques i ens sacseges. Fins i tot a mi, que sóc d’allò més tradicional... O ho era?

Fins demà, companys! Des del Principat d’Andorra, Agnès Armengol, per a 329 raons per a poder fer la consulta.