AGNÈS ARMENGOL I ALTAYÓ. Magnífica la iniciativa de la Fundació Maresme pro persones amb disminució psíquica i el grup musical La Pegatina per la gravació del flashmove Jo sóc com tu. M'ha fet pensar i molt. I m'ha portat a tafanejar el seu web i especialment tot el que fa referència al Projecte Santi.
El tal Santi és un ninot que diu representar la il·lusió, l’esperança, l’esforç i l’energia de tantes i tantes persones que treballen dia a dia, perquè ell sigui un fet. Amb quina finalitat? Amb la d'acostar la realitat de les persones amb disminucions psíquiques a la resta de la gent. Fantàstic, no? Perquè els humans som alhora diferents, únics i irrepetibles, i assemblats, en respecte i dignitat.
I, és clar, no he pogut evitar fer un paral.lelisme amb les circumstàncies que vivim darrerament. Potser els catalans també hauríem de fer un cosa per l'estil, una mena de flashmove, per a expressar de manera lúdica i artística, davant del món sencer, que som persones diferents, amb una història, una cultura, uns costums i una llengua pròpies, i, alhora persones com les altres, com tu, que ets espanyol i que vols el millor pel teu país. Jo, catalana, també vull el millor per al meu. I no passa res, o sí?
És tan difícil d'entendre? Doncs, pel que es veu i se sent, sí que ho és. En comptes de carregar les culpes als altres, és bo fer una mica d'autocrítica. Crec que hauríem de millorar en la comunicació clara i serena del que volem ser i del per què. Ho hauríem de fer des de la fermesa, mai des de la duresa, que no porta enlloc, sinó a una confrontació estèril i sense sortida.
Ja ho veus, Santi, jo sóc com tu, i com el Miquel i l'Anna, i el Lluís i la Sílvia. Estimo, sento, espero i ploro com tu. I ho faig per una Catalunya oberta que m'enamora. Com tu, sempre i en tot, com tu.
El tal Santi és un ninot que diu representar la il·lusió, l’esperança, l’esforç i l’energia de tantes i tantes persones que treballen dia a dia, perquè ell sigui un fet. Amb quina finalitat? Amb la d'acostar la realitat de les persones amb disminucions psíquiques a la resta de la gent. Fantàstic, no? Perquè els humans som alhora diferents, únics i irrepetibles, i assemblats, en respecte i dignitat.
I, és clar, no he pogut evitar fer un paral.lelisme amb les circumstàncies que vivim darrerament. Potser els catalans també hauríem de fer un cosa per l'estil, una mena de flashmove, per a expressar de manera lúdica i artística, davant del món sencer, que som persones diferents, amb una història, una cultura, uns costums i una llengua pròpies, i, alhora persones com les altres, com tu, que ets espanyol i que vols el millor pel teu país. Jo, catalana, també vull el millor per al meu. I no passa res, o sí?
És tan difícil d'entendre? Doncs, pel que es veu i se sent, sí que ho és. En comptes de carregar les culpes als altres, és bo fer una mica d'autocrítica. Crec que hauríem de millorar en la comunicació clara i serena del que volem ser i del per què. Ho hauríem de fer des de la fermesa, mai des de la duresa, que no porta enlloc, sinó a una confrontació estèril i sense sortida.
Ja ho veus, Santi, jo sóc com tu, i com el Miquel i l'Anna, i el Lluís i la Sílvia. Estimo, sento, espero i ploro com tu. I ho faig per una Catalunya oberta que m'enamora. Com tu, sempre i en tot, com tu.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada