diumenge, 13 de juliol de 2014

INDEPENDÈNCIA EN STANDBY

AGNÈS ARMENGOL I ALTAYÓ. La vida ens dóna moltes pistes, no m'atreveixo a dir lliçons, per a caminar per la quotidianitat. M'agrada pensar que no hi ha res que passi per què sí, o per atzar, o per necessitat. 

El que sí que us he de confessar és que jo deixo sempre el que em succeeix a les mans de Déu. I ara li robo una expressió a un mossèn que diu molt sovint... "Si és de Déu, anirà endavant". Doncs això mateix us dic. 

Però... A sant de què, Agnès, tanta reflexió sobre el que et passa darrerament? Creus de debò que això pot interessar algú? No te n'adones que el que proposes està passat de moda? Ets d'un altre temps, noia, que no ho veus? Sembles de principis del XIX. Qui ho diria, oi? Potser m'identifico tant amb la meva partener que he perdut l'oremus. Può darsi! Com dirien els italians, una altra de les meves passions, la llengua italiana que m'enamora. 

Mireu, francament penso que no tinc remei. Podeu continuar esperant referències polítiques en les meves publicacions. Però som al cor de l'estiu, encara que no ho sembli, a Cervera fins i tot fa fred. I tinc recança, mandra, una barreja de desgana i desídia... 

Així és que paciència, que és la mare de la ciència. Em sento una mica com percebo que es troba la nostra reivindicació d'independència: en standby. Tot esperant que arribi l'entrevista famosa, que s'aprovi la llei de consultes, i que l'Assemblea Nacional Catalana ens doni instruccions per a la diada de l'11 de setembre. 

I això us ho dic mentre em ve al cap la cançó de Mecano: "Me tumbo en la hamaca, pues, no quiero trabajar...". I sospiro i de tant en tant miro de reüll la final del mundial i demano a les musses que m'inspirin un bon final. Un The end no està malament, oi?. Pss, no és un adéu per sempre, és sols l'adéu per un instant. Fins demà!

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada