COM EL BESTIAR

AGNÈS ARMENGOL I ALTAYÓ. Ningú no té el monopoli de la perfecció, ni menys encara de la imperfecció. Estic convençuda, perquè ho he comprovat en diverses ocasions, que som capaces del millor -donar un ronyó en vida a una companya, per exemple- i del pitjor a la vegada -caure en un grau d'hipocondriaquisme tal que no pots comptar amb ella massa per a res-. I estic parlant de la mateixa dona, no de dues dones diferents.

Així les coses, el perdó que demana el president Pujol pels diners sense regularitzar que ha tingut a l'estranger no anul.la les coses positives que hagi pogut fer en diversos àmbits. Ara, l'honorabilitat de l'expresident sí que ha quedat "tocada y hundida" per haver traït la confiança de tots els qui pensaven que era una persona honrada. La coherència és un dels valors que més acostumem a apreciar, sobretot en els altres. En nosaltres, ja és un altre cantar.

De tota manera, jo no sóc ningú per a judicar els altres, hagin estat presidents de la Generalitat o reis d'Espanya. Sí que puc i he de denunciar els actes que consideri fraudulents i deixar i esperar que la justícia sigui "honorable", que ja és molt dir, i apliqui la llei degudament. 

De qui no ens podem escapar de cap de les maneres és de la pròpia consciència que acostuma a ser d'allò més exigent i no para de rossegar per dins, si se n'adona de quelcom que no hem fet bé. Crec que aquesta és la pitjor de les penes. I perdonar-se un mateix és una de les experiències més difícils de fer.

Però, més enllà de perfeccions i d'imperfeccions, per més que alguns s'entestin a mostrar-nos les malifetes dels nostres petits herois de país d'ahir i d'avui, no per això acabaran amb la consulta i amb les nostres ganes de sortir al carrer i poder escriure democràticament la nostra història contemporània. 

I és que el sentiment i la consciència de país no passen ni passaran mai. Perquè el procés cap a la independència no és cosa dels Pujol de torn, o dels alcaldes que cobraven no sé quines comissions o del qui sigui que no va fer el que havia de fer. Les persones, els noms concrets... passen. 

M'encanta el verset d'un salm que reso moltes vegades i que em fa pensar d'allò més, i això que fa milers d'anys que algú el va escriure: l'home no dura en els honors, s'assembla al bestiar de qui no es parla més. No em digueu que no és genial!