AGNÈS ARMENGOL I ALTAYÓ. Aquests dies em trobo superagobiada. Són tantes i tan diverses les activitats que s'han d'enllestir que m'atabalo d'allò més. Diuen que les dones podem fer vàries coses a la vegada. Segurament, però a mi em desborden. Aquesta és la veritat.
Traspassada aquesta experiència a les raons per poder fer la consulta, la d'avui és la 180, si no m'equivoco, potser també peco de voler abastar massa coses i arribar així a un punt mort o d'una indefinició total. És una apreciació i estic espessa. No ho puc negar. Així que deixeu-me que m'allunyi una miqueta de les raons pures i dures i us parli des del cor.
I què em diu el cor? Em xiuxiueja rumors de magnanimitat envers tothom, d'acollida sense esperar res a canvi, de gratuïtat desbordant. Entre altres qüestions, amb un grup de monitors ben eixerits, estem preparant un casal d'estiu per a nanos amb risc d'exclusió social. I la majoria són fills de famílies d'origen africà: Mohamed, Amadou, Fatima... I noms encara més difícils de pronunciar.
Nanos que parlen molt millor el català que el castellà. Nanos que no han escollit viure aquí, sinó que s'hi han trobat perquè els seus pares no podien sobreviure als seus països i "se liaron la manta a la cabeza" i van sortir a la recerca d'una vida millor.
Ja sé, perquè avui ho he llegit al face i m'ha entristit força, tot el dia que li dono voltes, que alguns de vosaltres manteniu una mena de proteccionisme malaltís envers el país, una mica com l'he conegut a Andorra, que us porta a salvaguardar l'espècie de "pura raza" o de "bellota catalana" que us fa un xic excloents. I tot el que fa olor a estranger us fa sospitar.
Tinc la sort de viure amb persones estrangeres, per elecció, això sí. I, des d'aquesta multiplicitat de cultures, de maneres de fer i de dir, he après que la vida té molts colors, per sort. I que des de la comprensió i el diàleg les diferències, que hi són, no ens allunyen i enfronten, sinó que ens enriqueixen.
Vull una Catalunya independent des de la pluralitat, no des del pensament únic dels qui es creuen superiors als altres o tenen constantment algú en qui descarregar les seves frustracions de manera despietada. Una Catalunya sobirana des de l'obertura de mires, no des dels qui s'entesten en tenyir de foscor i de tenebres les existències dels qui són diferents. Ja fa molt anys que la tele és en color.
Però, de tot plegat... No em feu massa cas perquè ja us he dit que estava una mica espessa.
I què em diu el cor? Em xiuxiueja rumors de magnanimitat envers tothom, d'acollida sense esperar res a canvi, de gratuïtat desbordant. Entre altres qüestions, amb un grup de monitors ben eixerits, estem preparant un casal d'estiu per a nanos amb risc d'exclusió social. I la majoria són fills de famílies d'origen africà: Mohamed, Amadou, Fatima... I noms encara més difícils de pronunciar.
Nanos que parlen molt millor el català que el castellà. Nanos que no han escollit viure aquí, sinó que s'hi han trobat perquè els seus pares no podien sobreviure als seus països i "se liaron la manta a la cabeza" i van sortir a la recerca d'una vida millor.Ja sé, perquè avui ho he llegit al face i m'ha entristit força, tot el dia que li dono voltes, que alguns de vosaltres manteniu una mena de proteccionisme malaltís envers el país, una mica com l'he conegut a Andorra, que us porta a salvaguardar l'espècie de "pura raza" o de "bellota catalana" que us fa un xic excloents. I tot el que fa olor a estranger us fa sospitar.
Tinc la sort de viure amb persones estrangeres, per elecció, això sí. I, des d'aquesta multiplicitat de cultures, de maneres de fer i de dir, he après que la vida té molts colors, per sort. I que des de la comprensió i el diàleg les diferències, que hi són, no ens allunyen i enfronten, sinó que ens enriqueixen.
Vull una Catalunya independent des de la pluralitat, no des del pensament únic dels qui es creuen superiors als altres o tenen constantment algú en qui descarregar les seves frustracions de manera despietada. Una Catalunya sobirana des de l'obertura de mires, no des dels qui s'entesten en tenyir de foscor i de tenebres les existències dels qui són diferents. Ja fa molt anys que la tele és en color.
Però, de tot plegat... No em feu massa cas perquè ja us he dit que estava una mica espessa.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada