L'HORA DE LA FERMESA

AGNÈS ARMENGOL I ALTAYÓ. S'acaba el diumenge. La ressaca de la marea verda encara dura en el mitjans de comunicació i en l'ambient. Però passarà, com tot en aquesta vida, i demà les cinc escoles "dictaminades" se les hauran de veure amb un final de curs, fent mans i mànigues per a complir la sentència que els obliga a fer el 25% de les classes en castellà, segons les directrius del departament d'ensenyament.

També el Jaume seguirà amb la vaga de fam, reivindicant-se sense que quasi se li senti la veu, amb una crida sorda, perquè les forces flaquegen. Mentre, el president Bauzá planejarà com passar l'estiu lluny, ben lluny de tot i de tothom. Perquè cedir costa molt, moltíssim. Creu que reconèixer que un l'ha errada és de covards, quan segurament és l'acte de major valentia que una persona pot fer.   

I els socialistes catalans continuaran a la recerca d'una identitat perduda, o nova, o vés a saber. Sense lideratge, a la deriva, nàufrags de les seves pròpies tossuderies, baralles i petites mesquineses... Amb uns militants perplexos de tant d'ego acumulat, incapaç de trencar-se per a sortir d'un mateix, d'una mateixa, i mullar-se. Que no és fàcil, ja ho sabem. Però és en aquests moments de dificultat extrema quan cal sortir a l'escenari, deixar entre bambolines la por escènica i donar la cara per a refer ponts, llimar diferències i estar a l'alçada del que país reclama en l'hora decisiva que està vivint.

I nosaltres tenim el sensus rerum (sentit de les coses) -no sé si m'acabo d'inventar l'expressió-. Seria una mena d'olfacte polític que ens fa ensumar que, malgrat se senti da per tutto olor de ferum, hi ha una resta capaç de tirar el país endavant. Perquè cada dia sortim al carrer, ens mantenim ferms en la defensa de les nostres conviccions, som capaços de reconèixer que a voltes la pifiem i des del nostre anonimat volem estar a l'alçada del que Catalunya necessita per a ser un país amb tots els drets i els deures. I és que ara és l'hora de la fermesa.