divendres, 2 de maig de 2014

UNA VEU QUE CRIDA EN EL DESERT

Hi ha moltes veus que criden aquests dies. I no pas per a dir paraules boniques, que deixen bon regust al qui les senten, dites sempre en el moment oportú i amb la intenció de fer el bé... Més aviat, tot el contrari. 

Les veus que criden són d'esquerres, de dretes, de centre, d'aquí, d'allà i de molt enllà. I una de les paraules que tothom es posa a la boca per a criticar els altres és aquesta: oligarquia. Es veu que està de moda. 

En la meva ignorància, he hagut de buscar al diccionari què significa: es tracta d'un petit grup que governa en funció de la seva posició política, familiar, econòmica... I ho fa des d'un cert exclusivisme i prepotència. 

Doncs jo voldria fugir dels exclusivismes i de les prepotències. I encara que pugui semblar una veu que crida en el desert, continuo creient que he de poder decidir què vull per a la meva estimada Catalunya. O és que l'oligarquia del Reial Club de Polo de Barcelona és ara qui ha de governar els nostres cors?