dimecres, 28 de maig de 2014

SÓC A CASA, HE TORNAT

AGNÈS ARMENGOL I ALTAYÓ. Volia començar el meu post del capvespre dient que avui sóc jo mateixa, sense vels, sense màscares... I ho sóc, de debò, tot mantenint els pseudònims. 

De fet, m'he començat a despullar -no com la Johansson, no podria-de la crítica, de la sàtira, dels judicis de valor. Jo, que tant havia predicat sobre la mirada que no jutja, la pau fruit de la justícia, la solidaritat amb les causes que defensen la nostra llengua... A fora plou, i pel cel obert sento un dels aprenents de pianista que toca no sé què perquè no aconsegueixo desxifrar-ho. Sóc a casa: després d'un dia dur, he tornat.

I ho he fet, escapant de la realitat més crua, la dels que no saben, no ja com arribaran a fi de mes, sinó com serà demà, com donaran de menjar els seus fills que són uns quants, que són molts o que haurien pogut ser més: "Sort, m'ha dit un senyor, que la meva dona ha tingut cinc avortaments. Només tenim un nen i amb prou feines sobrevivim". I m'he quedat així, esma perduda, sobrepassada per tanta misèria, per tanta lluita, per tan desencís, per tant, per tant...


Ja ho veieu. No sé què dirà el "jefe". On és el sobiranisme, la independència? Doncs suposo que és fer realitat un demà millor pels fills d'aquests altres catalans que provenen del Magreb, d'Egipte, de Zàmbia, de Senegal. Que continuen vestint-se amb el vel i les robes i els llaços lluents. Que tenen la dentadura destrossada i ni pensar d'arreglar-se-la. Que són molt zelosos dels seus costums i tradicions.  
Aquest és un dels grans reptes de la Catalunya independent: construir un projecte de futur integrador de les diferències, amb igualtat d'oportunitats per a tothom. I això em reanima, m'asserena... Respiro fons, tanco els ulls, ploro i em deixo anar sense vels, sense màscares. Demà tocarà recomençar i... Sort que, altra vegada, tornaré a casa.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada