dilluns, 21 d’abril del 2014

RÀBIA ENTRE LES MANS

Aprofitaré aquesta estoneta per a deixar-vos amb la publicació d'avui. No vull anar a dormir tan tard, avui no. No us ha passat mai tenir ràbia interna per no haver fet algun gest que perfectament podríeu haver fet, però que no heu fet perquè us assembla que el qui l'havia de rebre no us donava entrada? Avui m'ha passat això i... Ara em fa ràbia, però no s'hi val tornar enrere. Potser un altre any serà diferent...

Això ens passa també a nosaltres, els catalans que volem decidir pacíficament el nostre futur. I pensem que potser podríem haver fet gestos d'acostament que haurien pogut canviar el curs de la història, però no ha estat així perquè ni els han volgut rebre... Tantes vegades he hagut de cedir, d'intentar comprendre, de voler posar-me en la pell de l'altre i... ha estat una mica inútil.


Ara ja no és moment de lamentar-nos, sinó d'encarar el present des de les arrels perquè el nostre futur com a poble sigui diferent.

Per aquest motiu, el relat d'avui parla de la ràbia. Espero que sigui catàrtic i m'alliberi de la meva per no haver fet el que podria haver fet. És la ràbia que expressava la Mercè Rodoreda a la Plaça del Diamant en aquell somni de mort, quan els fills es transformen en ous i unes mans els sacsegen "de primer sense pressa i aviat amb ràbia, com si tota la ràbia dels coloms i de la guerra i d'haver perdut s'hagués ficat en aquelles mans que sacsejaven els meus fills".

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada