Voldria continuar parlant de mirades que no jutgen. Potser perquè en moltes ocasions al llarg dels meus 46 anys m'he sentit observada per la meva procedència catalana o perquè moltes vegades he hagut d'esforçar-me, fora de Catalunya, per a demostrar que no era cap "bitxo raro".
Exagero? No dic que no. Al cap i a la fi, a més de les arrels, de la família i de les altres mil històries que la vida ens va brindant, la meva manera de ser fa que miri amb uns accents determinats. Demà us els explico.
Les pintures que acompanyen la reflexió són d'un artista autòcton, d'en Carles Bellosta. Parlant de mirades, Venècia, així l'ha vista ell.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada